L’avançada de les tropes feixistes després de la coneguda batalla de Belxite fou irresistible. En poc més de tres mesos van passar els límits geogràfics de l’Aragó i s’endinsaren cap a Catalunya. Van traspassar els rius Noguera Ribagorçana i Noguera Pallaresa, i en les seves conquestes van abastar tot el Pirineu inclòs entre aquests rius. El Segre, el van traspassar a Tremp, a la Baronia de Sant Oïsme, a Balaguer i a Seròs. En els altres indrets de la conca del riu, aquest va fer de front, un front que va perdurar gairebé nou mesos. Entre aquests caps de pont es va desenvolupar la tràgica batalla del Segre, en què va lluitar per primera vegada la famosa “lleva del biberó”.

La ciutat de Lleida va caure el 3 d’abril de 1938 i va quedar partida en dues. L’eix de partició i nou front era el riu Segre: del riu Segre a l’est era territori republicà i del Segre a l’oest (ocupant la major part de la ciutat) ja estava sota el comandament de l’exèrcit feixista.

Després del primer i més mortífer bombardeig a les Borges, el del 2 d’abril de 1938, la situació fou relativament tranquil·la, excepte les operacions de la Batalla del Segre. Aquesta calma aparent va durar fins a finals de l’any 1938.

La població de les Borges distava vint-i-cinc quilòmetres de la línia de front i el moviment de tropes era incessant. La partida dels masos era el centre operacional de diverses divisions republicanes i l’edifici de Cal Paco era l’Estat Major del cos d’exèrcit.