La construcció dels Canals d'Urgell durant la segona meitat del segle XIX va permetre el desenvolupament d'un territori en base a la seva agricultura, la plana de Lleida i els primers contraforts de la Noguera i les Garrigues. Això va anat lligat a una profunda transformació del paisatge, amb el reperfilament dels vessants i la construcció d'àmplia xarxa de distribució de l'aigua, des dels canals i les sèquies secundàries fins les sèquies de desguàs.

• Junt a aquesta xarxa hidràulica aparegueren espontàniament nombroses espècies de ribera (xops, àlbers, salses, oms,...), mentre que d'altres foren plantades per l'home (plàtans, freixes,...), conformant llargues alineacions arbrades que assenyalaven aquests cursos d'aigua. Actualment, el parc arbrat del Canal Principal i la 4ª Sèquia Principal dels Canals d'Urgell, que sumen 11,500 1,270 Km respectivament dins el terme, són representatius de les banquetes i els canals que hi havia a darrers del segle XIX, tot i les obres de revestiment de què ha estat objecte.
• Per a la construcció del Canals, què tingué lloc entre 1853 i 1865, fou necessària la construcció de moltes obres civils (cases, mòduls, aqüeductes, túnels, ponts, salts d'aigua,... ) construïdes en estil neoclàssic. La bellesa del Canal i d'alguns indrets especialment (meandres de les Planes, Àrea lúdica de Sant Cristòfol i la Font Vella, Tram dels Rovinals, tram urbà del Canal, Racons de Cantacorbs, Arbreda monumental del Mas Roig) no rau únicament en l'arbrat i la sèquia en sí, sinó en tot el conjunt, que inclou també el patrimoni arquitectònic.